Què podem visitar al Coll de Sant Marçal del Montseny?

El Monasteri de Sant Marçal, la Font Bona i la Taula dels Tres Bisbes

El Coll de Sant Marçal del Montseny es troba a 1.145 metres d’altitud, enmig del Matagalls i Les Agudes, entre els municipis de Montseny i Arbúcies. Molts de nosaltres ja coneixem aquest indret o n’hem sentit a parlar però des de Món Montseny volem indagar en la història i fer-vos-la arribar perquè gaudiu de Sant Marçal en la seva plenitud.

Només arribar a Sant Marçal, ens trobem al punt de partida de la ruta més clàssica de pujada al Matagalls a través del GR-5.2. En aquest mateix lloc, a l’altra banda de la carretera hi ha la Taula dels Tres Bisbes, el punt fronterer entre els tres bisbats (Barcelona, Vic i Girona) i els tres municipis (Viladrau, Arbúcies i Montseny). Es troba ubicada aquí perquè antigament, segons la tradició, era el lloc on els tres bisbes podien deliberar sense abandonar el territori de les seves respectives diocesis.

Si us apropeu a la Taula dels Tres Bisbes, podreu contemplar una fantàstica vista i una mica més amunt, arribant fins la creu de fusta, una panoràmica de Les Agudes.

Tornant al punt de partida, baixarem un camí fins el Monasteri de Sant Marçal, un edific romànic documentat l’any 1053 fundat pels senyors de Les Agudes (la familia Umbert). Després d’anys de decadència, hi deixen de viure els monjos a partir del 1624.

L’ermita de Sant Marçal està vinculada amb  Santa Magdalena de Mosqueroles, també anomenada Sant Marçal de Baix, donat que els monjos van traslladar-se un temps a baix de la muntanya.

Arquitectònicament, l’ermita té un absis circular, una volta de mig punt i un campanar ample d’espadanya. Al costat nord de l’edifici, hi trobem un cementiri i al costat sud la casa de l’antic priorat, que ha passat de ser un refugi d’excursionistes a hotel de luxe a l’abandonament actual.

Aprofitem l’ocasió per compartir amb vosaltres aquest vídeo de Youtube d’un viatger que mostra l’interior de l’Hotel en funcionament durant molts anys que, de moment, no sembla que poguem tornar a veure.

A 300 metres del monestir, baixant el camí que segueix, arribarem fins la Font Bona, el naixement de la Tordera en un racó tranquil i serè entre faigs on podreu saborejar també l’aigua fresca.

Com arribar-hi?

Pujant des de Sant Celoni, direcció Santa Fe del Montseny seguim la carretera BV-5114, uns 7,5 km més.

També s’hi pot arribar des de l’Eix Transversal, sortida Viladrau i continuar per la carretera GIV-5201 – km 6,5.

Per què Montseny?

Els que som del Montseny sabem que és un lloc especial  i la veritat és que els romans ja la consideraven una muntanya peculiar per anomenar-la tan descriptivament.

L’origen prové del llatí Mons Signi – muntanya del senyal – i ja es troba anomenada en un diploma de l’any 878.

A 1.706 metres d’alçada, el Montseny servia de guia als navegants romans per determinar la posició exacte en la que es trobaven, ja que gràcies a la seva majestuositat es divisa des de gran part de la geografia catalana.

Mons Signi també fa referència a un bloc muntanyós visible des de molts punts, amb un perfil marcat i característic enlairat a la Serralada Prelitoral Catalana entre les comarques de La Selva, Osona i Vallès Oriental.

El Montseny, la muntanya del senyal

Els Castells de la Tordera: el Castell de Montclús, de poblat ibèric a castell medieval

En els propers articles a Món Montseny indagarem en la història dels tres castells ubicats a la vessant dreta i esquerra de la Tordera i dins del Parc Natural del Montseny: el Castell de Montclús, el Castell de Fluvià i el Castell de Palau.

Començant pel Castell de Montclús o dels Moros està construït damunt d’un altíssim barranc obert per les aigües torrencials sota el poble de Mosqueroles i de Santa Magdalena a la vessant esquerra de la Tordera dins del terme de Sant Esteve de Palautordera.  El nom del castell prové etimològicament de Mont Clausus, que significa mont clos o tancat.

Des del punt de vista arqueològic, és un dels castells més interessants per visitar ja que hi trobem restes de dues èpoques diferents, quan va ser un poblat ibèric fins que passà a ser castell medieval. Estem davant d’un dels jaciments més extensos en restes arqueològiques del Montseny on abunda la ceràmica ibèrica (de pasta vermellosa de grossor mitjana) i vernís negre amb grafit ibèric.

Històricament, el poblat de Montclús es troba mencionat a partir del segle IV a. C. i posteriorment abandonat cap al segle I a. C. Fou un lloc de refugi per molts cristians durant la reconquesta ja que en les ruïnes s’hi han trobat restes de tombes visigòtiques.

Fent referència a l’estructura del castell, construït als segles XI-XII, constava de dos recintes (exterior i interior) i molt primitivament hi havia dues plantes separades per un sostre de bigues.

En el recinte exterior, el més espaiós, s’hi poden veure trams dels fonaments dels murs de protecció. Hi queda la planta de la capella, petita, que tenia una nau amb absis semicircular i sobri caràcter romànic. Just al costat, s’hi va arribar a explorar una mina que queda interrompuda pel tall del barranc. Es diu que podria arribar a ser un túnel que connectava amb el Castell de Fluvià, ubicat a la vessant dreta de la Tordera.

En el recinte interior, situat a l’extrem més alt, hi havia una residència senyorial de forma quadrada, típica d’aquella època. Actualment, queden tres costats de mur (un d’ells incomplet) i el quart desaparegut (molt probablement ha caigut pel barranc). En aquest mateix costat, ja inexistent, hi devia haver la porta d’entrada principal al castell que venia de la capella del recinte exterior.

En quant a les torres d’homenatge, només en queda una de forma cilíndrica i de gran alçària a la cantonada nord del castell.

A tall d’anècdota, el sistema de recollida d’aigua de pluja del castell consistia en uns canals a mitja alçada dels murs que conduïen l’aigua fins la cisterna, que recollia totes les gotes que relliscaven per les pedres.

A uns 100 metres del castell de Montclús, a l’altra banda del barranc, també s’hi va descobrir un forn de ceràmica o forn ibèric, de doble cambra: de combustió i de cocció.

El Castell de Montclús, a vegades oblidat per molts de nosaltres, és una atracció cultural extraordinària del Parc Natural del Montseny  que s’ha de revaloritzar i mantenir en bon estat de conservació ja que contribueix fortament en la història de la nostra terra i és una característica única de la que disposem dins de l’àrea del Montseny.

Bosc d’eucaliptus pujant al castell

Espitllera en el mur del castell

Torre d’homenatge vista exterior

Torre d’homenatge vista interior

Vistes del barranc obert per les aigües torrencials

Vistes de la zona interior: pati d’armes i torre d’homenatge

Vistes de la zona interior: pati d’armes i torre d’homenatge

Pati d’armes del castell

Part de mur exterior del castell amb espitlleres

Entrada a la mina o teòric túnel que unia el castell de Montlús amb el de Fluvià, al costat dels fonaments de l’ermita.

Vista exterior del castell, murs i torre d’homenatge

Com arribar-hi?

L’accés és a peu, uns tres quilòmetres aproximadament des de Santa Margarida (Sant Esteve de Palautordera).

Venint en cotxe des de Santa Maria de Palautordera, us recomanem aparcar el cotxe a Santa Margarida (Carretera de Montseny – BV-5301) i caminar en direcció a l’Hípica de Can Marc. Des d’allà s’ha de baixar al riu Tordera i pujar pel camí que segueix, travessant un magnífic bosc d’eucaliptus.

Esglésies del Montseny: Sant Esteve de la Costa del Montseny

El poble de La Costa del Montseny, on s’hi pot arribar des de la carretera BV-5119 que puja des de Mosqueroles, forma part del municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental) i disposa d’unes magnífiques vistes a la vall del Montseny.

Dins del mateix poble, hi trobem Sant Esteve de la Costa, una església petita del segle XII i d’origen romànic, tot i que ja es troba citada en diplomes reials de l’any 862.

La característica principal i més important del temple és el comunidor, datat del 1680 i cobert de quatre pendents. És dels pocs que encara queden a Catalunya en tan bon estat de conservació, i és comú trobar-lo com edifici adjacent a esglésies, ermites o capelles per comunir les calamitats com ara tempestes, aiguats o plagues.

Comunidor de l’any 1680

D’altra banda, també és curiós observar el seu campanar i piràmide quadrangular, construït també l’any 1680, amb una escala externa en forma d’arc per accedir a la part superior. Aquesta construcció ens fa pensar que inicialment tenia funcions com a punt de guàrdia.

Façana frontal

Lateral façana

Façana frontal des de la plaça

La nau de l’església consta d’un absis romànic del segle XII amb una finestra d’espitllera i dues capelles a cada banda afegides en una ampliació posterior.

A l’interior de l’església, es conserva una copia de la imatge de la Mare de Déu dels Ángels del segle XIV, una peça valuosa del gòtic. També s’hi pot veure una pila baptismal del segle XVI.

Des de Món Montseny, volem seguir recalcant la importància del patrimoni del que disposem al Parc Natural del Montseny, i us animem a visitar i contemplar aquests temples plens d’història.

Si voleu aprofitar la visita per quedar-vos a dinar us recomanem el Restaurant de La Costa del Montseny, ubicat al mateix poble, on podreu gaudir d’un bon dinar amb unes vistes espectaculars a la vall.

Ermites i Esglésies del Montseny: Santa Magdalena de Mosqueroles

L’Església de Santa Magdalena de Mosqueroles està situada dins del municipi de Fogars de Montclús, a una cota superior a la del Castell de Montclús i a 1,4 quilòmetres del poble de Mosqueroles.

Santa Magdalena de Mosqueroles, dins del Parc Natural del Montseny, és una església romànica del segle XI erigida pels monjos de Sant Marçal, amb 18 metres d’amplada, 15 metres d’allargada i compta amb tres naus i tres absis.

Als documents antics, aquesta església era anomenada com Sant Marçal de Baix o Inferior. Se la coneixia amb aquest nom perquè Santa Magdalena de Mosqueroles era una dependència de Sant Marçal de Montseny, on vivien els avantpassats fins que van traslladar-se a Santa Magdalena.

Avançant en la història, l’any 1642 es va fer una reforma en la que es va habilitar per capella només la nau central, es va fer una façana nova i una porta al mur de ponent.

A finals del segle XX, el Sr. Joaquim Cordomí comprà la capella i s’hi van tornar a realitzar importants obres de restauració, on es van integrar de nou la nau central amb les laterals, refent-ne una gran part.

En quant a la seva façana, té un campanar d’espadanya. A l’interior de l’Església s’hi podien veure tres altars dedicats a Sant Gil, Santa Magdalena i Sant Marçal.

L’Església de Santa Magdalena de Mosqueroles és un dels monuments romànics més importants, més notables i més grans d’aquesta zona del Vallès.

Actualment, l’Església és molt poc utilitzada i la falta de manteniment provoca que la vegetació poc a poc es vagi apoderant del seu entorn mentre que, a la vegada, també augmenta la degradació dels materials amb els quals està construïda.

D’altra banda, a la part nord-oest del monument, hi ha unes runes d’una antiga casa del 1214 on vivia el prior de la confraria sota la protecció del monestir de Sant Marçal.

Després de llegir nombrosos articles i escrits històrics sobre l’Església de Santa Magdalena de Mosqueroles i captar-ne la seva importància com a monument romànic, podríem dir que una bona restauració d’aquesta li retornaria la rellevància i l’esplendor que es mereix, incrementant el seu valor i el seu poder d’atracció per als visitants.

Façana

Campanar d’espadanya

Runes lateral

Esquerdes de la façana

Avenç de la natura

Runes lateral

Església de Sant Joan de Sanata

L’Església de Sant Joan de Sanata, “La Nata”, està ubicada a les faldes del Montseny, enmig d’una zona rural dins del terme municipal de Llinars del Vallès, tocant al municipi de Villalba-Sasserra.

Tot i que la parròquia es troba esmentada per primera vegada a l’any 1003, es tracta d’una construcció d’estil gòtic de l’any 1572 que conserva una part d’estil romànic del segle XIII. L’arquitecte d’aquesta va ser el mestre de cases de Lloret, Pere Batlle.

La planta és de creu llatina i el campanar, del segle XIII, està acabat amb una coberta piramidal amb merlets al voltant,  amb el pis superior de carreus de granit i amb sis finestrals per a campanes.

Campanar de Sant Joan de Sanata

 

Al segle XVI, l’església de Sant Joan de Sanata va ser ampliada i s’hi van afegir capelles.

Porta principal de Sant Joan de Sanata

Detall lateral de l’església

Ermites del Montseny: Sant Martí de Montseny

Sant Martí de Montseny és una ermita possiblement romànica o inclús més antiga que es troba dins del municipi de Montseny, a 625 metres d’alçada. Pujant per la carretera de Santa Maria de Palautordera a Seva (BV-a 5301) trobareu l’ermita a la vostra esquerra tocant al revolt del Km. 18. Des d’aquí també es pot aprofitar per veure com s’enfila el Turó de l’Home davant nostre.

Realment, és un lloc entranyable que queda amagat a la vora de la carretera i no costa gens arribar-hi.

Ermita de Sant Martí de Montseny

Tot i que les primeres referències de l’ermita daten del segle XVI, se sap que és molt més antiga perquè l’ara romànica de l’altar i altres característiques indiquen clarament que és una construcció realitzada entre els segles X-XI.

Es tracta d’un edifici  de planta rectangular amb dos cossos: el presbiteri i la nau. Com veureu a la fotografia, l’arc de la porta de l’ermita és de mig punt de maó i la façana presenta un campanar petit d’espadanya. Consta que antigament, al costat de l’ermita hi havia adossada la casa de l’ermità, actualment derruïda.

 

 

 

La transformació de Santa Fe del Montseny (IV): l’hotel, l’Estanyol i l’embassament

Un cop descobert l’origen de l’Ermita de Santa Fe, avancem fins a principis del segle XX per conèixer la transformació final i la projecció turística que se li va donar a la vall de Santa Fe amb la construcció de l’Hotel i, com a conseqüència, de l’embassament.

A l’arribar a Santa Fe, deixem a la nostra esquerra Can Casades i baixem fins l’edifici de l’Hotel, que queda a la nostra dreta.

Aquí comencen els inicis de la transformació, que es deuen al canvi de propietat que va patir la vall de Santa Fe cap a finals del segle XIX, on els nous propietaris van ser “Els Montaner”, coneguts per ser els creadors de l’editorial Montaner i Simon.

A partir del 1912 es va començar la construcció de l’hotel i la transformació de la capella. Ramon de Berenguer va encarregar la construcció de l’hotel de Santa Fe al jove arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Muntaner, que va acabar la carrera el 1907 i va construir el nou hotel entre el 1912 i 1914.

Arquitectònicament es volia un hotel petit i fantasiós, amb forma de castell i amb torres, castellets i merlets de pedra, de tipus neomedieval, que casaven molt amb l’època del modernisme. I es va aconseguir.

L’hotel té una forma de “L”, amb murs de granit treballats, de dos colors, gris i rosat. La part més antiga, corresponent a la primera fase de les obres, és la que es troba adossada a la capella. Aquesta, presenta una planta rectangular, amb coberta a dues aigües de teula àrab on hi podem trobar algunes gàrgoles. Aquesta part, és molt més senzilla que la resta de l’edifici, amb l’objectiu de no desentonar amb la capella.

L’accés a l’hotel, a través d’una graonada i d’un porxo, està situada al racó on s’ajunten les dues parts de l’edifici. A la façana, destaquen torres cilíndriques, gàrgoles, finestrals d’arc apuntat, torratxes,  arcs campanells o mansardes.

Entrada a l’Hotel

Detall façana lateral de l’Hotel

L’objectiu era construir un hotel de luxe i, com que en aquella època a Santa Fe del Montseny encara no hi havia electricitat, es va aprofitar per encarregar la construcció d’una presa a la riera de Gualba, anomenada l’Estanyol, amb la finalitat de generar energia elèctrica . Aquesta es trobava al darrera de l’hotel i, tot i que actualment està en desús i totalment abandonada, encara es poden veure les restes d e la presa seguint el camí que condueix des del nucli històric de la vall fins a l’embassament.

Restes actuals de la presa de l’Estanyol

L’arquitecte de l’Estanyol havia de ser l’abans esmentat Domènech i Montaner, molt famós en aquella època que casualment era el cosí de Ramón Montaner (propietari de Santa Fe en aquells temps). Finalment, va ser Pere Domènech i Pou qui va realitzar l’Estanyol, integrant un llac a l’entorn natural amb una presa de granit extret de la mateixa vall.

Ràpidament, l’Estanyol va ser insuficient i del 1920 fins el 1935 es va construir una segona presa una mica més avall que l’Estanyol, també a la riera de Gualba.

 

Aquest cop, però, va ser un pantà molt més gran batejat amb el nom d’Embassament de Santa Fe, que encara avui genera energia elèctrica en tres centrals que aprofiten el gran pendent de la riera de Gualba i abasteix al municipi de Gualba.

Embassament de Santa Fe del Montseny

Un element curiós a destacar del marge esquerre del Pantà és La Fabriqueta. Aquesta, actualment restaurada, antigament funcionava com a centraleta elèctrica que produïa electricitat per a l’hostal de Santa Fe.

Edifici de La Fabriqueta

Edifici de La Fabriqueta

El material utilitzat per construir l’hotel i la presa, va ser granit extret de la mateixa vall.

 

Durant el matí d’aquest diumenge 15 de juny, ha tingut lloc al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera la presentació del llibre Cent anys de protecció del massís del Montseny. Els antecedents històrics de la creació del Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny. 

L’acte ha comptat amb la presència del president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve i Figueras, el president de la Diputació de Girona, Joan Giraut i Cot, i l’alcalde de Sant Esteve de Palautordera, Salvador Cañellas.

Aquesta publicació recopila els antecedents històrics de la creació del Parc Natural del Montseny i es presenta en el marc del Centenari de la Mancomunitat de Catalunya, juntament amb l’aprovació de l’ampliació dels límits de la Reserva de la Biosfera del Montseny.

A més a més, l’acte ha estat precedit per l’actuació de Tortell Poltrona i el Circ-Cric a la Plaça de l’Església de Sant Esteve de Palautordera. També han tingut cabuda les protestes en contra de l’asfalt de la carretera de Les Illes-Sant Marçal, posant en qüestió la protecció del massís Montseny.

Santa Fe del Montseny (III): l’Ermita de Santa Fe

Al segle XIII, al paratge de Santa Fe del Montseny només hi havia una ermita.

Avui a Món Montseny coneixerem els orígens d’aquesta ermita, ara una mica oblidada i amagada per trobar-se unida a l’hotel. Tot i així, juga un paper molt important, per ésser el centre històric de la zona i per donar nom a la vall.

Façana de l’Ermita de Santa Fe

L’ermita de Santa Fe del Montseny és d’origen romànic tot i que ha estat ampliada i restaurada en nombroses ocasions. En l’edificació actual no s’aprecien restes característiques de l’època romànica o gòtica. Només a la façana, sobre el portal d’entrada, hi ha una pedra rodona amb un emblema religiós esculpit (un animal amb una creu) que sembla una antiga clau de volta d’època gòtica reaprofitada i que correspondria a una restauració del segle XVI.

Detall façana de l’Ermita de Santa Fe

La resta de l’edifici sembla refet el segle XVII o XVIII i té la disposició de les capelles d’època barroca, sense elements decoratius especials. El seu interior consta d’una nau, amb una capella lateral i cor, tot molt retocat i restaurat diferents vegades. Aquesta capella, té un accés directe per la part esquerra a l’interior de l’hotel.

En quant a la seva façana, actualment força descuidada i deteriorada, guarda l’encant de les velles capelles rurals amb un campanar d’espadanya i dues finestres baixes des de les que es pot veure el seu interior. Al lateral dret de la façana, encara es poden observar les restes les restes d’un antic rellotge de sol, malauradament molt deteriorat.

Els seus orígens

De tota la bibliografia que he consultat per conèixer millor els orígens de l’ermita, les Monografies del Montseny han resultat ser les més interessants.

La data exacta de la construcció es desconeix, però consta que l’any 1231 ja existia, quan Pere de Santaeugènia  va deixar en herència a l’ermita un sester de blat. Pere era qui tenia el govern i la jurisdicció del Castell de les Agudes (a aquest castell que es menciona a les llegendes més endavant l’hi dedicaré un article) i per aquest motiu no hi ha dubte que la Sancta Fidey, que esmenta al seu testament, és la del Montseny.

Més tard, l’any 1271, la capella torna a ser esmentada en un document, en el que es pot llegir que prop de l’ermita hi havia un petit monestir o comunitat de deo-donats, anomenat orde dels ermitans de Santa Fe, que va subsistir una o dues generacions. L’ermita es torna a mencionar a començaments del segle XIV,  on està documentada la presència d’un únic ermità anomenat Arnau Citerol (fill de Sant Celoni).

Durant aquest mateix segle, només està documentada la presència d’un ermità, que vivia allà amb la seva dona i que cuidava la capella. Acostumaven a anar amb hàbit i la gent els deia Fra.

A finals del XIX l’ermita va perdre els seus drets quan, en vendre’s per última vegada la propietat de Santa Fe, els nous propietaris (els Montaner), la van inscriure com a domini seu. Els esforços que van fer els rectors de Fogars de Montclús per recuperar-ne el domini, no van servir de res.

Aleshores, al 1914, coincidint amb la inauguració del nou hotel adossat a l’ermita (objecte del meu proper article), un picapedrer va restaurar la façana de l’ermita i va gravar la data de 1201 sobre el llindar, sent probablement la seva data de construcció.

Fins a inicis del segle passat l’ermita de Santa Fe era considerada un santuari montsenyenc, visitat pels devots i pels excursionistes.

La santa titular

Santa Fe, segons una llegenda, era una jove donzella de la ciutat d’Agen (Gascunya francesa) que per resistir les insinuacions a pecar i a abjurar del cristianisme va ser torturada a la foguera i més tard degollada. La tradició relata que això va succeir un 6 d’octubre d’un dels primers anys del segle IV (306-308) i per això se celebra aquest dia la seva festivitat.

El seu culte va ser molt popular a l’edat mitjana a tot el domini carolingi i d’allà va passar cap a Catalunya. A Catalunya hi ha vint-i-sis esglésies que estan dedicades a aquesta santa.

Santa Fe del Montseny (II): Can Lleonart, la Casa Partida i un ferrocarril

Ubicació de Can Casades, Can Lleonart i la Casa Partida

En aquest segon capítol sobre Santa Fe del Montseny deixem enrere Can Casades i Les Sequoies i a través dels camins ens endinsem a la vall per conèixer què és Can Lleonart i la Casa Partida. A més a més, veureu el projecte d’un ferrocarril de cremallera a Santa Fe del Montseny que no es va arribar a construir mai.

Can Lleonart

Can Lleonart és una masia construïda als voltants de 1900 situada en un gran jardí tancat amb mur de reixa dins de la propia vall de Santa Fe del Montseny. Aquí hi podem trobar arbres diversos com til·lers, avets, acàcies, freixes…

Martí Boada, ambientòleg i gran coneixedor del massís del Montseny, l’any 1978 va posar en marxa “l’Escola de Natura” a Can Lleonart, convertint-se en el primer equipament d’educació ambiental del país després de molts esforços.

Aquest canvi d’ús, va produïr algunes disfuncions a la masia com, per exemple, el tancament de les finestres del primer pis amb porticons fixes o la infrautilització de la galeria.

Can Lleonart

La Casa Partida o Torre Montcel

La Casa Partida o Torre Montcel, situada en un bosc de faig, és molt peculiar i està una mica més amunt que Can Lleonart.

La construcció d’aquesta casa, entre el 1910 i el 1920, forma part d’un projecte d’edificació de dues cases adossades que finalment no es va dur a terme. Tot i així, els fonaments i murs baixos de la casa contigua estan construïts i encara es poden veure a dia d’avui.

La Casa Partida o Torre Montcel

Projecte d’un ferrocarril de cremallera

Per facilitar l’accés Santa Fe del Montseny, ja que només existien camins de carro, i obrir la muntanya a aquells que la volguessin gaudir, l’enginyer Pere Pagès va confeccionar l’any 1925 un projecte d’un ferrocarril de cremallera que arribés fins la vall.

Aquest projecte tenia la finalitat de resoldre el difícil problema d’accés a la Vall de Santa Fe que la Mancomunitat de Catalunya tenia pendent de solucionar.

El ferrocarril sortiria de l’estació tren de Gualba i arribaria fins a Santa Fe (que es considerava el centre de les activitats que es tenien previstes a la muntanya), seguint una línia recta per tal d’escurçar el trajecte. Com que el traçat era (i és) abrupte, dret i rocallós, la pujada es faria amb cremallera, amb l’obligació de perforar quatre túnels i construir quatre ponts d’obra (el que feia molt cara la seva construcció). L’estació de Santa Fe del Montseny es trobaria al costat de la capella i de l’hotel amb la idea de prolongar la línea fins al Turó de l’Home en un futur.

Plànol del projecte de ferrocarril de Gualba fins a Santa Fe del Montseny (extret de: Monografies del Montseny, nº 11, pág. 166).

Cap al 1930, el Consell va jutjar desmesurats molts dels projectes presentats per promocionar el Montseny (com hotels de mil llits, un sanatori sobre dimensionat, telefèrics, funiculars….), deixant-los en l’oblit juntament amb la construcció del ferrocarril de Pere Pagès. Tot i així, la meta més assolible i realista seguia sent el fet de millorar l’accés a Santa Fe del Montseny, i l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí també va presentar un projecte. Aquest consistia en un funicular que sortia de Gualba de Dalt fins al pont de després del túnel de l’actual carretera. Des d’aquí, una carretera acabaria de completar el recorregut fins a Santa Fe.

Amb aquests dos projectes en mà, el Patronat del Montseny els va desestimar i va decidir continuar la carretera que acabava a Campins fent-la pujar pel vessant sud que completaria l’accés a la vall.  Aquesta és la que actualment continua cap a Sant Marçal (6km) i el Coll de Gomara (7km), sobre Viladrau, on enllaça la carretera de Vic a Arbúcies.

Aleshores us pregunto…Creieu que va fer bé el Patronat desestimant el projecte i construint la carretera actual? O creieu que realment era molt difícil i car construir-lo? I si ara tinguéssim una solució mixta ferrocarril-carretera com a Montserrat? Doneu la vostra opinió!!

Documentació: Monografies del Montseny, nº 5 i nº 11.

Santa Fe del Montseny (I): Can Casades i Les Sequoies

Avui a Món Montseny descobrim un dels indrets més curiosos del Parc Natural del Montseny que no us podeu perdre: la Vall de Santa Fe del Montseny.

Santa Fe del Montseny, a una altitud mitjana de 1.100 metres, és un lloc especial i diferent. La sensació agradable al entrar a la Vall t’obliga a tornar-hi un i un altre cop , on les fagedes i els aires purs fan que cada petjada sigui una nova sensació.

Concentració de visitants durant el cap de setmana

Al Parc Natural del Montseny, les activitats es concentren al nord i al centre, en forma de «T», i es localitzen principalment al voltant de les carreteres. Els estudis reflecteixen que Santa Fe és el punt amb més demanda social i com a conseqüència, amb la més alta concentració d’impactes ambientals (amb la conseqüent pertorbació de la fauna i degradació de la flora). Els principals punts d’atracció són la Guardiola, el nucli de Santa Fe, el pantà de Santa Fe i la font de Passavets.

La vall de Santa Fe pertany majoritàriament al municipi de Fogars de Montclús, tot i que la part nord es troba a Arbúcies. Configuren aquesta vall les crestes de les Agudes, el Turó de l’Home i els cims que de Puig Sesolles van cap el Turó Gros, Montllobar, el Castellar i baixen al Collet de Santa Elena, seguint una direcció NW-SW.

La longitud de la vall és d’uns tres quilòmetres i l’amplada màxima no arriba als dos quilòmetres a l’indret de la capella i hotel. Aquí destaquen l’hotel i la residència de l’Avet Blau, la casa de Can Casades, la casa de Can Lleonart (Escola de la Natura des del 1981) i la Casa Partida.

Can Casades

L’edifici modernista de Can Casades, restaurat el 1987, data de l’any 1900. Can Casades va ser una de les primeres cases que es van construir a la vall de Santa Fe com una segona residència o d’estiueig d’una família adinerada i un dels primers intents d’aprofitament de la vall de Santa Fe com a lloc turístic. Tot i així, quan es va construir Can Casades encara no hi havia carretera i es pujava a peu tardant unes 4 hores o pel camí de carro unes 6 hores (S. Sánchez; M. Boada, 2007).

Can Casades des de 1988 s’ha convertit en un centre d’informació del Parc Natural del Montseny a càrrec de la Diputació de Barcelona. A més d’aquest canvi en l’evolució dels usos de la casa, destaca el creixement de les grans sequoies del jardí i de la superfície forestal que envolta la finca.

Façana de Can Casades

Les Sequoies de Can Casades

Les tres sequoies de Santa Fe del Montseny es van plantar aproximadament als anys 20 per enjardinar la casa de Can Casades. Per aquestes dates se suposa que les Sequoies ja estaven creixent però encara eren força petites i a les fotografies antigues no s’acaba de distingir bé.

Aquests arbres centenaris, haurien d’estar més protegits, perquè la seva exposició al públic fa que els turistes facin fotografies i marquin els arbres. La peculiar sàvia vermella que desprenen si els rasques i l’estat de la part inferior del tronc està força marcada per aquest motiu.

Les sequoies americanes són autòctones del sud del parc de Yosemite i de Sequoia National Park. Als EEUU trobem el General Sherman, l’ésser viu més gros del món, més que qualsevol altre arbre o que qualsevol altre animal –incloent-hi pops i balenes.

Les sequoies són uns arbres que sobreviuen al foc i només moren quan cauen les arrels superficials que les mantenen en peu, però això només passa quan tenen centenars d’anys o inclús tres mil·lennis.

Les tres sequoies de Can Casades

Premi a la protecció de l’hàbitat del tritó al Parc Natural del Montseny

Tritó del Montseny o Calotriton arnoldi, descobert l’any 2005.

Les Diputacions de Girona i Barcelona, com a administracions gestores del Parc Natural i la Reserva de la Biosfera del Montseny,  van ser distingides amb un dels Premis de l’Aigua 2014.

El premi, que lliura cada any l’Associació Catalana d’Amics de l’Aigua amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua,  ha estat concedit per la protecció de l’hàbitat del tritó del Montseny en l’àmbit del Parc Natural i la Reserva de la Biosfera del Montseny. Per tal de minimitzar l’amenaça principal que pateix el tritó del Montseny, l’amfibi amb més risc de l’Europa occidental, la primavera del 2013 es va planificar i executar una actuació per garantir  l’augment dels cabals dels dos torrents on  habita  aquest amfibi.

El guardó pretén estimular totes les iniciatives, les actuacions i les trajectòries que tinguin alguna cosa a veure amb la voluntat de millorar la relació de la població catalana amb l’aigua i el seu entorn natural.

Més info: http://parcs.diba.cat/web/l-informatiu/detall/-/journal_content/56_INSTANCE_xQ8K/75109/20734905

La seducció de la natura

Recuperant el concepte mencionat en l’anterior article d’enamorament del lloc o efecte topofilia que produeix el Montseny, us proposo donar un tomb per la literatura catalana per entendre i contextualitzar millor aquest sentiment.

Per començar, podríem dir que té una semblança amb el concepte de “morriña” que utilitzen els gallecs per referir-se a la nostàlgia. Coneguts escriptors, com ara Rosalía de Castro, el mencionen repetides vegades en les seves obres de manera que és inevitable comparar-ho amb el que sentim vers el Montseny.

A mesura que passen els anys, tots els montsenyencs i montsenyenques acabem desenvolupant sentiments d’enyorança, d’estima i d’identificació cap a la muntanya, perquè volguem o no esdevé un component de la pròpia vida.

Doncs bé, si recorrem el passat de la nostra literatura, ens adonarem que aquesta muntanya ha estat font inspiradora de reconeguts poetes i escriptors catalans. El massís captivava i captiva la seva sensibilitat, i això provoca la necessitat d’escriure versos, poemes sencers o prosa dedicats al Montseny. Es pot deduir que sentien aquesta atracció cap al Montseny, citant en cada cas la seva omnipresència, grandesa, vegetació, paisatges, records…

Guerau de Liost (Jaume Bofill, 1878-1933) batejà el Montseny com “Muntanya d’Ametistes” i li donà aquest títol a la seva obra més destacada, publicada el 1908, on rendeix culte al massís a la vegada que fa d’ell la seva font inspiradora. Jacint Verdaguer (1845-1902) també dedicà un llibre a la muntanya titulat “Aires del Montseny” on predominen els records íntims amb un punt de nostàlgia i gran delicadesa.

Aquí us deixo un tast d’aquests textos i poemes que descriuen el massís des de múltiples perspectives i el que hom sent amb la seva presència.

… i en el fons, dominant el quadre, apareguent per damunt de turons, cimals i muntanyes, el Montseny, amb tota sa majestat…

                                                                                              Víctor Balaguer (juliol 1892)

Tot dardant pel Montseny, el barceloní ha après a estimar la natura, i , de retruc, la terra pairal.

                                               Joan Santamaria

El Montseny, muntanya colossal, monstruós gegant de dos caps…

                                                               Antoni Massó, Fundador de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1879)

“De tant de temps que no et sentia

veu, veueta del Montseny,

gairebé no et coneixia”.

                                                                                                              “Per la Lola”(fragment), de Joan Maragall

…La catedral montsenyenca és el palau santíssim de la claror…

                                                                                              Antoni Pladevall (1989)

…Déu te guard, vianant! Que t’imposi el Montseny una mica d’amor i una mica de seny…

                                                                              “Font de Sant Marçal” (fragment), de Guerau de Liost

“La música dels astres i harmonia,

dels clavells i les roses lo perfum;

de la serena nit l’argenteria,

del trenc de l’arbre el brollador de llum”.

                                               “Des del Montseny” (fragment), de Jacint Verdaguer

 

“Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

i al mig del mar immens, la mallorquina nau”.

                                                                                                                             Bonaventura Carles Aribau (fragment)

Montseny, boscos, matinades, capvespres amb cants de rossinyols, passeigs per laberints d’alzines amb el meu gos estimat. Caminar, peus, sabates, bastó. Nits de boira, nits d’estrelles, nits d’ira, nits dialogant amb els companys, fent projectes, nits sentint música, nits d’amor…

Memòria personal. Fragment per a una autobiografía (fragment), d’Antoni Tàpies

L’home, en endinsar-se en les ondulacions del paisatge, respira la pau, es retroba ell mateix i se sent més home i com formant part de la topografia que trepitja.

El Montseny (fragment), de Mossèn Pere Ribot (1975)

El Montseny hi ofereix el seu aspecte més grandiós i alhora el menys abrupte; la seva mola s’alça des dels dos-cents metres fins als vuit-cents d’una sola embranzida, sense replans ni excrescències que en dissimulin la majestat. És una muntanya neta, definida. La seva silueta, que he contemplat durant tantes hores del dia i tantes hores de la nit, és la mateixa que dibuixaria un infant a qui diguessin: “Dibuixa una muntanya”.

Del llum de gas al llum elèctric (fragment),de Carles Soldevila

La Muntanya d’ametistes de Guerau de Liost; Del llum de gas al llum elèctric de Carles Soldevila i Ayres del Montseny de Jacint Verdaguer.

Què té el Montseny que el fa tan especial?

El massís del Montseny s’alça imponent, dominador, altiu i amb un perfil característic entre les planes del Vallès Oriental, Osona i La Selva. Qualsevol perspectiva és bona per admirar la seva bellesa.

Recordo quan el meu avi em portava a la ciutat de Barcelona, des d’on s’arriba a veure els cims afinats de la muntanya des d’indrets com els jardins del Teatre Grec, des de la Font del Gat de Montjuïc, des del Tibidabo o des d’alguns punts del port.

La zona que actualment ocupa el Parc Natural del Montseny, ha estat evocada tradicionalment per poetes, excursionistes i turistes, el que ha provocat la presència cada cop més majoritària de visitants de les zones més properes, densament poblades. Per aquesta raó, ha esdevingut una mena de “Parc de Barcelona”, com a conseqüència de la seva proximitat a la ciutat comtal o altres nuclis urbans (tant sols a 64 km) i de les bones comunicacions a través de carreteres o tren. Aquesta facilitat d’accés, entre d’altres característiques fa créixer any rere any el reclam de visitants d’arreu.

El Montseny des de Montjuïc

Important component de la nostra natura

El Montseny, que en els seus orígens llatins era anomenada muntanya del senyal o muntanya d’ametistes, actua com a mur protector entre les províncies de Girona i Barcelona (vessant nord i vessant sud, respectivament).

Per entendre la composició del massís, seguirem el recorregut natural de les seves aigües en la seva recerca del mar. Una part d’elles flueixen cap al Congost (conca del  Besós); altres, cap a la Tordera, mentre que les de la tercera vessant van a buscar la Riera Major- Riu Gurri (conca del Ter).  Aquesta triple xarxa hidrogràfica explica la divisió de la muntanya en tres massissos ben diferenciats per les seves conques, amb els seus cims anomenats:

Turó de l’Home i Les Agudes, amb 1.706 metres, ambdós a l’Est.

Tagamanent, amb 1.055 metres d’alçada, a l’Oest.

Matagalls, amb 1.697 metres, al Nord.

Aquests cims són els més alts de la serralada Prelitoral Catalana, de manera que es pot observar com el Montseny s’eleva bruscament amb un fort pendent, produint impressió a qualsevol que s’hi acosti.

El pendent original del massís fou aprofitat enginyosament per les feixes de conreu. Aquesta característica, malauradament, costa més de veure o ja no es veu, a causa de l’abandonament de masos, edificis o construccions complementàries com ara corrals, barraques (de pastor o de carboner),… Aquests canvis d’ús han estat notoris en el canvi de fesomia del Parc Natural del Montseny, ja que s’ha observat de mica en mica l’avançada de matollars i de bosc que afecten a la pèrdua progressiva de camins de desembosc, de creu o de ramaders i guanyen superfície a tots aquests edificis o masos abandonats, perdent el mosaic paisatgístic i patrimonial de la zona (Boada, 2002).

Tot i així, el Massís del Montseny és ben conegut que ofereix una gran riquesa paisatgística representant, en diferents escales, tres de les regions biogeogràfiques europees (Boada, 1990):

Aproximació de les tres regions biogeogràfiques del Montseny

 1-  La mediterrània (fins a la cota 900 aproximadament)

2-  La centre-europea o eurosiberiana (de la cota 900 fins aproximadament  la  1.600)

3-  La boreo-alpina (de la cota 1.600 fins als cims culminants)

Per aquestes raons i per moltes més que anirem mostrant a Món Montseny, són molts els que se senten atrets per la percepció de les belleses que ens ofereix el Parc Natural del Montseny.

Tots els que contemplin i entenguin el massís com un referent de la nostra natura, que hagin tingut l’oportunitat d’endinsar-se en els seus densos boscos i hagin observat els paisatges magnífics i pintorescs, sentint la fragància de l’aire pur del lloc, cauran en l’encanteri i no es desfaran de l’efecte topofília que produeix el Montseny. En una paraula, la seducció del Montseny, des de la que escric en aquest bloc.

La Font dels Enamorats o de Sant Josep

La Font dels Enamorats o de Sant Josep es troba al límit entre Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni i és un dels molts patrimonis culturals dels que disposem al Vallès Oriental que també val la pena descobrir i valorar.

Com indica el seu nom, és famosa perquè a principis del segle passat és on anaven les parelles a passar les tardes i també era una zona de trobades populars. Es va construir un entorn ben romàntic, amb bancs i es va dedicar a Sant Josep.

Es troba en un lloc fresc i ombrívol al costat del riu Sec, envoltada d’exemplars de plàtans i pins pinyoners on es pot sentir la natura i respirar ben fons abans de tornar a casa.

Pel que fa a la font, l’any 2013 es va restaurar sencera així com el receptacle amb la imatge de Sant Josep.

En aquest link podreu trobar una ruta des del Pont Trencat fins a la Font dels Enamorats: Ruta Pont Trencat – Font dels Enamorats i un mapa de com arribar-hi.

Molt recomanable per fer en família!

MOR PEPITA VIDAL I BORRELL, UNA CELONINA CENTENÀRIA AMB MOLTA HISTÒRIA

Als 103 anys d’edat acomiadem a Pepita, l’àvia de Santa Maria de Palautordera, el poble on va viure les últimes dècades.

Pepita Vidal Borrell

La vida centenària de Pepita Vidal (Sant Celoni 12/04/1912-02/06/2015), vessa d’anècdotes i memòries, tant històriques com personals que ens deixen un llegat per aprendre de la seva experiència i caràcter lluitador.

Des de Món Montseny fem honor i homenatge a una vida repleta d’històries, sempre superades amb la vitalitat i positivisme que la caracteritzava.

Pepita nasqué un 12 d’abril de 1912 a l’Estrella de Sant Celoni, ubicada a la Plaça del Bestiar, dins de l’antic nucli fortificat conegut com La Força.

L’Estrella, una botiga de queviures i fonda els dies de mercat, era un clàssic i històric negoci familiar molt conegut al mateix poble. Ja de ben petita, Pepita Vidal es va quedar sense pare i va tirar endavant aquest negoci, ajudant la seva mare i fent-se càrrec del seu germà petit Martí.

El negoci va estar en funcionament fins l’any 1973, quan Pepita es va retirar. Actualment la casa està abandonada i l’Ajuntament de Sant Celoni hi està interessat ja que hi queden les parets de l’antiga capella de “Sant Celdoni” i forma part de l’antiga fortificació del poble.

L’Estrella de Sant Celoni (Plaça del Bestiar)

Gran mestra de la vida fins al final dels seus dies, Pepita era la dona més gran de Palautordera que va presenciar els moments històrics més importants del segle passat i fins a dia d’avui.

A Pepita Vidal li agradava molt relatar i explicar com havia viscut els episodis més notables del nostre passat. De fet, va viure els canvis polítics més rellevants, començant per l’enfonsament del Titànic amb pocs dies de vida, la Proclamació de la Primera República de Catalunya l’any 1931 i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 1932. “Només teníem els diaris, ens assabentàvem de tot dies després o perquè algun client ens ho explicava. De fet, recordo que quan Francesc Macià va proclamar la República ens ho van venir a explicar mentre despatxava” relatava Pepita.

Més tard, també visqué la Guerra Civil Espanyola, uns anys durs per tots on Pepita va poder mantenir oberta l’Estrella i hi va acollir durant força temps uns refugiats. “Primer mengen ells abans que tu” li deia un Celoní amic seu de sempre. Pepita, quan parlava d’aquest episodi recordava que “els milicians que passaven inclús m’havien apuntat amb una arma perquè els hi donés informació sobre gent del poble que buscaven… jo només deia i repetia que no ho sabia, esperant que marxessin i que no ens passés res”.

A principis dels anys 50, va tenir lloc una gran epidèmia de tifus a Sant Celoni, en la qual Pepita s’hi va trobar afectada. Després de vuit mesos malalta, va aconseguir superar la malaltia havent de recuperar la parla i aprenent a caminar. Aquest mateix any, també va patir un dels episodis més cruels de la seva vida: l’assassinat del seu germà Martí Vidal.

Martí era un comerciant i traginer conegut a la zona de Montseny, qui després d’haver sobreviscut a la Guerra Civil Espanyola, va ser víctima d’un robatori premeditat que va acabar amb la seva vida quan el van convidar a veure un animal malalt a una cort de Sant Celoni.

Martí Vidal, any 1921, a la Plaça del Bestiar de Sant Celoni un dia de mercat

Avançant en la història, també va viure la dictadura de Franco, la coronació del rei Joan Carles I, les primeres eleccions lliures, l’entrada d’Espanya a la zona Euro, el nou canvi de rei i el referèndum per Catalunya així com tots els canvis polítics que han esdevingut fins a dia d’avui.

Pepita ens deixa, però quedem orgullosos de guardar en el cor i en el record una persona com ella, que es feia estimar i es guiava per l’instint de viure.